Fa uns dies, vaig rebre una notificació al Facebook que
em va cridar l'atenció. Era un dibuix de tipus infantil en que s'hi
representava una escena molt senzilla, un paisatge amb un sol ponent
a l'horitzó, una caseta, uns arbres, quatre núvols i un camí. Pel
camí, de cara a l'horitzó, hi caminava un gos i el seu amo.
Era una imatge clarament senzilla, a dues o tres tintes,
i tant l'amo com el gos tenien dibuixat damunt del cap aquell típic
nuvolet de les vinyetes on s'hi escriu o representa el que estan
pensant o dient, ho hem vist moltes vegades als tebeos i als còmics.
En el cap de l'home hi havia representat un munt de símbols,
lletres, trons i llamps, taques vermelles, números complicats,
embussos de trànsit, diners… En el cap del gos s'hi reproduïa
exactament la mateixa imatge de la vinyeta, un camí, una casa, uns
arbres, un horitzó, quatre núvols i un sol ponent.
Va set un regal per a mi, com una revelació, d'allò
que ja intueixes però que encara no vols saber conscientement.
La vida lenta
En els darrers anys, coincidint amb la voràgine de les
noves tecnologies, els occidentals hem començat a pensar en un nou
concepte, LENTITUD, no com a mandra o ineficiència, sinó més aviat
tot el contrari! El terme anglès SLOW representa iconogràficament
aquest concepte: slow food, slow city, slow medicine… tornar el
ritme natural a les coses, començar a posar el fre a la vida
accelerada i finalment insalubre. Començar a observar la naturalesa
tal com és i no pas tal com en la volem creure, incrustada de
presses, de tensions, de problemes, d'impaciència. El nostre gos ho
coneix perfectament.
La impaciència
De la impaciència n'extraiem el concepte contrari, la
paciència. És la natura que és pacient, ella és qui ens marca el
ritme del'existència, des que naixem fins que morim. Tantes
vegades ens adonem d'aquesta veritat en les nostres vides, una petita
ferida a la pell, que cura amb dies i sense res més que unes
atencions amoroses i unes precaucions bàsiques, una ferida més
gran, després d'una intervenció quirúrgica que vol repòs i
setmanes de convalescència -les convalescències, grans oportunitats
a les nostres vides, un espai on passen tantes coses, on es
decideixen tants canvis i tants futurs-, una ferida emocional, un
dol, un trencament, un disgust, que requereixen el seu temps per a
ser païts, superats, i per a néixer una nova etapa de la nostra
vida, una gran oportunitat també.
De la paciència, la natura en fa la salut i la vida, de
la paciència se'n deriva la calma i la serenor, el cuidar, promoure,
i també el deixar fer.
De la impaciència, la natura en fa desequilibri i
malaltia.
I de la paciència en deriva una bonica paraula:
PACIENT.
Un pacient
El nostre home del dibuixet del començament
probablement haurà d'anar un dia a veure el seu metge, segurament el
nostre gos veurà poc el seu veterinari. Però quedem-nos amb l'home.
Tindrà problemes digestius, dolors articulars, mal de cap, insomni,
depressió, palpitacions, colesterol… Sí, finalment, un dia,
decidirà que no pot més i demanarà hora al metge. El metge el
veurà, potser en uns pocs minuts, li farà fer unes proves, i quan
tingui uns resultats, li proposarà unes medicacions, molt
probablement uns fàrmacs, que l'home prendrà a les hores indicades,
després d'haver-s'ho anotat a l'agenda electrònica (i de que cada
vegada li soni l'avís) i esperarà unes hores, o uns pocs dies a
sentir-se millor, a sentir-se curat. I no haurà fet canvis a la seva
vida.
Potser tindrà sort, i experimentarà una gran mllora,
però molt porbablement la millora serà incompleta, transitòria o
apareixeran nous símptomes molestos. Haurem entrat a l'atzucac de la
paciència.
El pacient pacient
Redundància. Aquesta és la realitat, del
pacient-pacient, nom i adjectiu.
Hauríem de definir també el metge pacient, tot plegat
per indicar un concepte retrobat, al que avui sí, li hem de posar un
nom, però que s'arrela en el fons dels temps de la humanitat. La
tecnologia, la ciència, els avenços, la vida moderna, quetants beneficis ens dóna, ens ha robat aquest principi
fonamental. Bé, no ens l'ha robat, en l'ha amagat. Però des d'uns
anys ençà, com sortint del no res, hem descobert el tresor amagat.
Es diu natura, i és de naturalesa lenta, la seva virtut, la
paciència.
La vida lenta
Retrobar aquesta realitat, que en definitiva és la
realitat autèntica, d'estar conscients en el món present. Parlem
molt del saber estar en l'aquí i en l'ara, i en realitat es tracta
d'aquesta actitud de saber estar en presència en la vida. I seguir
el ritme que ens marca la natura. I com a éssers humans que som,
intel·ligents i dotats d'eines, de saber treballar en un sentit
positiu i creatiu cap a nosaltres mateixos (en un concepte de
nosaltres mateixos que inclou la humanitat sencera). És en aquest
sentit que enfoquem la LENTITUD, i la podem aplicar a molts
conceptes, el dia a dia, el treball, el menjar, la ciutat… i la
medicina.
La medicina lenta
La medicina és un art, darrere l'acte mèdic hi ha
milers de fonts de coneixement, ciència, observació, hores
d'estudi, experiència. Ho sabem prou bé això els metges i mai en
sabem prou. La tecnificació excessiva ens ha portat a la
deshumantzació. Ho notem tots, sentim els comentaris de la gent,
dels familiars, dels amics. Ja existia la medicina lenta, justament
és aquella que s'ha perdut i que enyorem, i potser acceptem la
pèrdua per garantir-nos l'èxit en el present, però la podem
reivindicar.
És una medicina del tot, no renuncia al progrés ni als
tractaments eficaços ni a la cirurgia, i pot donar vida als anys. És
una medicina del tot i això vol dir del cos, però també de les
emocions i de la ment, definitivament de l'esperit.
El metge veu el seu pacient i el mira i l'escolta.
Valora i decideix, a poc a poc, es dóna temps, i després dóna
temps. Explica la paciència i mira de crear un pacient pacient. Això
és la medicina lenta.
Les eines
Qualsevol eina terapèutica és vàlida per a una
medicina lenta, és més l'actitud i la forma, que no pas l'element
material. I molt aplicable quan estem veient un ésser que sofreix a
poc a poc. En una situació d'emergència cal promptitud i eficàcia,
deixem que això també existeixi. En la majoria dels casos, podem
donar temps. Si la malaltia integra tota la persona, el seu cos però
també les emocions, la ment amb els seus conflictes i les seves
reaccions, la paraula resulta molt eficaç, escoltar, explicar. Jo
diria que la psicologia és una medicina lenta. I les medicines menys
convencionals, les d'arrel tradicional, la medicina natural, la
medicina xinesa, i, ho havia de dir, l'homeopatia. D'això en
parlarem més endavant.
Dr. Santi Nadal Navarra
ESPAI VITAL
